Contacte: magirona@ya.com

CD - 2010
    
1.
2. 3. 4. 5. 6. 7.

Saltando y brincando Villancico burlesco (1813) (Rafael Compta)

17' 30"
8.
9. 10.
Sinfonía nº 1 (Carles Quilmetas)
16' 30"
11.
12. 13.
  Te Deum (1814) (Rafael Compta)
10' 42"
  Escoltar 30 segons de cada tema


Girona i Napoleó
Obres de Rafael Compta i Carles Quilmetas.


  Música Antiga de Girona presenta en el seu segon CD composicions inèdites de l’època dels setges napoleònics provinents de la Capella de Música de la Catedral i conservades dues d’elles a l’arxiu capitular. Són obres que mostren l’activitat cultural de la Girona del 1800 i la seva evolució dins l’àmbit musical, entre els estils antic i modern, representats per Rafael Compta i Carles Quilmetas.
  Girona, situada entre la frontera francesa i Barcelona, patirà el 1808 i el 1809 tres setges que provocaran la desaparició de la meitat dels seus habitants, moltes destrosses materials i l’estada durant uns anys de fins a 4.000 francesos que intentaven controlar un dels camins principals d’abastiment de les seves tropes que lluitaven a la península i que passava per Girona. Les destrosses que aquesta resistència comportarà, tant materials com morals, marcaran profundament el futur de la ciutat fins als nostres dies.
  El desgavell cultural provocat pels setges generarà un buit pregon dins els grups cultes de la ciutat. L’oposició entre gironins afrancesats i antiafrancesats, entre -grosso modo- antics i moderns, que els fets militars accentuaran, la trobarem també en la contraposició de l’obra dels dos músics gironins que aquí presentem: Carles Quilmetas, violí i contrabaixista, i Rafael Compta, mestre de capella. Ambdós vigatans, amb una diferència d’edat escassa que els fa gairebé de la mateixa generació, van treballar, tots dos, artísticament per a la catedral gironina, però amb estils musicals força diferents.
  Carles Quilmetas (Vic 1756, Girona 1775-1834) violinista i contrabaixista, fou el primer laic permanent de la capella catedralícia. Instrumentista virtuós, treballà més de quaranta anys al servei de la catedral, suportant les dureses dels setges i la presència francesa, època en què passà fam i hagué de demanar almoina al Capítol per tal de poder alimentar la seva família. I poques coses més sabem d’ell. El manuscrit original d’aquesta simfonia es conserva a la Biblioteca de Catalunya després que Carreras Dagas, mestre de capella entre 1851-1860, la vengués prop del 1900 a la Diputació de Barcelona juntament amb altres notables partitures de l’arxiu catedralici, ocultant-ne la procedència en el catàleg que va publicar.
  A finals del s. XVIII l’obra de Haydn va tenir una difusió extraordinària per tot Europa, aprofitant els nous espais musicals que creà la burgesia ascendent. L’oïda d’aquest nou públic demanava uns espais, unes formes i uns efectes musicals nous que les simfonies van satisfer. Aquesta simfonia cal entendre-la en aquest marc. A Catalunya, on el nou públic burgès estava en forta expansió, la simfonia tingué un ressò notable, mentre que a la resta de l’estat sembla que la seva difusió va ser més minsa, ja que aquest moviment de modernització no depenia de les institucions que fins aleshores havien exercit de mecenes culturals, l’Església i la noblesa, sinó que depenia de l’èxit que els seus compositors trobessin entre aquest públic nou, que acabarà pagant per poder gaudir d’aquestes noves composicions.
  No només a Barcelona es van compondre simfonies, també n’hi hagué a d’altres ciutats de Catalunya, on el nou públic començava a crear una cultura pròpia i diferenciada. A Girona hem pogut localitzar fins ara quatre autors que es van arriscar a compondre aquesta nova música per a aquest nou públic. Carles Quilmetas, Bernat Bertran, Josep Pons i Antoni Guiu van compondre simfonies, seguint el model de Haydn, i així no serà estrany que a l’arxiu capitular se’n conservin d’ell tres partitures. No sabem si aquesta simfonia de Quilmetas va ser mai presentada al públic gironí. Era potser la música que es tocava dins la catedral entre algunes hores canòniques com s’ha suggerit? Potser fou a l’Acadèmia de Música que tenien els dominics gironins i on el mestre Compta va presentar el 1803 un oratori? No ho sabem, com tampoc sabem la data exacta de la seva composició. Com a singularitat formal cal remarcar que aquesta simfonia només té tres temps (ràpid-lent-ràpid) i que el primer temps va precedit d’uns compassos lents, a l’estil de Haydn. El minuet central és ben característic de l’estil galant. Les seves melodies són refinades i s’uneixen entre elles amb una elegància i amb una frescor ben noves, signe de la nova etapa cultural que les simfonies gironines van representar en aquell moment cultural, contrastant amb l’estil musical de Compta, més sòlid i dirigit a un públic força més ampli.
  Rafael Compta: (Vic 1761, Girona 1794-1815) va accedir al càrrec de mestre de capella el 1794 en plena Guerra Gran, després de perdre les oposicions darrera d’un germà seu, però com que aquest hi renuncià, la plaça fou per a ell. De seguida demanà un augment de sou, que li fou concedit, per tal de poder mantenir-se ell i els quatre escolans de cor que d’ell depenien, ja que la guerra havia inflat els preus. Tres anys més tard, però, fou expedientat per no tenir prou cura d’aquests escolans, ja que anaven mal vestits, pitjor menjats i no rebien la instrucció que els havia de donar. Són els anys en què va preparar-se per a ser ordenat sacerdot. Com a músic va aconseguir un notable prestigi gràcies al fet que les seves composicions no eren rupturistes i tenien una certa distinció, fins i tot alguna d’elles va arribar a Madrid. La seva salut deuria ser escassa ja que més d’un cop hagué d’anar a curar-se fora de la ciutat. Fou en una d’aquestes ocasions, quan tornava a Girona des del seu Vic natal, quan morí. Era l’agost del 1815.
  Provisionalment podem caracteritzar el seu estil com el d’un compositor que no s’aventura en novetats i que continua utilitzant els recursos musicals anteriors amb pocs retocs, com per exemple en la seva escassa utilització de la viola. La seva melodia és efectista i popular alhora. Com a mestre de capella es veié obligat possiblement a fer una síntesi personal entre els diversos corrents musicals que havia conegut al llarg de la seva vida.
  Saltando y brincando Villancico burlesco, primera de les composicions d’aquest CD, fou escrit per al Nadal de 1813, quan feia ja quatre anys que els francesos eren a la ciutat. Amb burlesco es designava un tipus de villancet amb moltes concessions als gustos populars, lluny de la rigidesa dels textos litúrgics. La lletra és pròpiament una teatralització d’un aspecte secundari de la narració evangèlica, de regust popular i que defuig les referències als temes transcendents. La sorprenent crítica als metges de l’època cal entendre-la com un signe de la seva malaltia, ja que moriria mesos després. En el text els pastors, tot fent camí, parlen de temes banals, de menjar i beure, i a més a més un dels pastors porta un nom aclaridor: Malvasia. Aquests detalls són una referència a les privacions viscudes a la ciutat en aquells moments d’ocupació i guerra. En arribar a la Cova ofereixen a l’Infant uns aliments, però sobretot un bolero acompanyat d’una lletra que no és altra cosa que una crítica directa a l’invasor francès. Aquest ball era considerat com a ball de moda a la cort borbònica i per això l’utilitza aquí el compositor com a element d’afirmació local davant la moda francesa. Compta aconsegueix aquí una peça notable tot ridiculitzant manfredines i bolangeres, balls importats que deurien practicar alguns gironins. Al llarg de tota la composició la versificació és forçada en més d’una ocasió, com si el text de la peça no s’hagués pogut acabar de polir. Si el text i la teatralització no són massa reeixits, la melodia mostra una influència italiana gens estranya, amb un certa rusticitat tota pastoral. Amb el pas dels anys molts dels elements d’aquesta teatralització seran expulsats de la catedral i passaran a formar part del que avui dia coneixem com els Pastorets.
  El Te Deum de Ferran VII (1814): Ferran VII va arribar a Girona el 24 de març de 1814 des de Figueres, provinent de Valençay, on havia estat reclòs durant sis anys. Feia deu dies que els francesos havien abandonat la ciutat, i en ella hi restarà quatre dies i mig, estada que polítics i militars aprofitarien per pressionar el jove rei en un tema cabdal: calia derogar la constitució liberal de 1812? Aquest dilema el perseguirà fins al final de la seva vida. L’entrada a la ciutat va ser espectacular: la carrossa reial necessità més d’una hora per anar des de Pont Major fins a Casa Carles, residència del rei, tanta era la gentada que el volia veure. L’endemà el Capítol el va rebre amb aquest cant litúrgic d’acció de gràcies, cantat dins la catedral amb tota solemnitat. En acabar, el rei baixà per la gran escalinata moment que rememora el quadre de Bonaventura Planella, topògraf militar allí present i que pot veure’s en la present edició.
  La composició comença amb una breu introducció orquestral molt singular, basada en la coneguda melodia burlesca Napoleó tenia cent soldats. Aquesta melodia és encara avui ben viva a Catalunya, però curiosament és desconeguda a la resta de la península. Es canta suprimint una paraula a cada estrofa, fent referència al fet que els pagesos joves incorporats per força a les tropes napoleòniques quan aquestes avançaven per Europa, les abandonaven tan bon punt podien. Es per això que en francès es canta passant dels 500 soldats de la primera estrofa als 400 la segona i així a cada estrofa va minvant la quantitat fins arribar a zero. Després d’aquesta curta introducció l’orquestra continua amb el text llatí a quatre veus acompanyades per violins primers i segons, oboès i trompes, sense viola, però. El ritme comporta elements militars fàcilment perceptibles dels quals n’ignorem la intencionalitat. És una composició solemne que deuria fer oblidar durant uns minuts les penalitats del moment després dels anys de guerra i ocupació francesa.

Jaume Pinyol i Balasch


Lloc web: Jesús del Oso