Contacte: magirona@ya.com

CD - 2012
    
1.
Oy que Gerona a Maria. Villancico a 9. (1710)
9' 13"
2.
Venid mortales. Solo. (1711)
5' 20"
3.
Del glovo celeste. Solo con Instrumentos a San Francisco Xavier.
9' 11"
4.
Corazón afligido. Solo a Santa Teresa.
4' 44"
5.
La Concepción de Maria. Villancico a 10
11' 00"
6.
Tocad, tocad clarines. Villancico a 9. (1698)
5' 09"
7.
Al Juego del Hombre, Fabio. Solo humano.
7' 42"
8.
Xácara, xacarilla de gusto. Tono a quatro vozes.
3' 41"
Escoltar 20 segons de cada tema


El barroc de la catedral de Girona: el mestre de capella Josep Gaz (1690-1713)

JOSEP GAZ
nascut a Martorell el 1656, dins una família menestral, va iniciar-se en les arts musicals en una escolania de Barcelona i, amb només 19 anys, ja va guanyar la plaça de mestre de capella de Mataró, i va passar més tard per Sta. Maria del Mar a Barcelona, fins a guanyar les oposicions a Girona el 1690, on va restar fins al final de la seva vida. El 1711 es va jubilar com a mestre de capella a causa dels intensos dolors provocats pel poagre, obtenint plaça de tenor a la mateixa capella fins a la seva mort, el desembre de 1713.
    Aquesta capella de música comptava, en època de Gaz, al voltant d'uns 20 membres, dels quals quatre eren escolans de cor destinats a les veus agudes. Les necessitats litúrgiques, molt variades al llarg de l'any, aconsellaven de tenir un nucli de cantants i instrumentistes fix, al qual s'hi afegien altres veus o altres instrumentistes segons la complexitat de la composició. Aquesta forma variable donava molta llibertat al mestre de capella i li permetia compondre peces de format petit, amb una estructura musical basada en un solo vocal amb baix continu apte per a les necessitats litúrgiques de les confraries i particulars, i peces de format més extens per a les grans festes.
    Els estudis dedicats a l'obra de Gaz són fins ara escassos, malgrat l'alt nivell de les seves composicions. D'imatge seva no se'n conserva cap, però diversos indicis permeten d'imaginar-lo com un home baix de talla i de complexió arrodonida, molt treballador, molt organitzat, amb facilitat de paraula i d'imaginació fecunda. La seva formació deuria ser àmplia i sòlida, donades les mostres que trobem, tant en els textos de les seves obres com en la qualitat i originalitat de les seves composicions musicals. En elles, la llengua utilitzada és la castellana, mentre que el català en resta marginal; només en algunes nadales el veiem en boca de les classes populars: pagesos i pastors. Els textos d'aquestes composicions es poden incloure dins el corrent conceptista castellà amb un cert culteranisme formal, seguint segurament els passos estilístics de Calderón de la Barca, l'obra del qual deuria conèixer bé ja que conservem part d'una adaptació musical del seu auto sacramental Afectos de Odio y Amor. La mètrica d'aquests textos és molt lliure. Sovint utilitza la rima, encara que sigui forçada. També utilitza força imatges retòriques, molt variades, que dificulten la comprensió directa del text.
    La imatge de la ciutat de Girona que trobà Gaz en arribar-hi ens és avui encara poc clara, ja que mentre alguns elements mostren una certa vitalitat, d'altres n'evidencien un declivi. Entre els primers hi comptaríem el nombre d'alumnes de la Universitat, uns quatre-cents, quantitat respectable per a una ciutat d'uns set mil habitants. Entre els senyals de declivi trobem la fugida de la noblesa gironina -la dels voltants del carrer de Ciutadans- cap a Madrid al llarg del s. XVII a la recerca dels favors de la cort dels Àustries, fugida que va provocar la desaparició dels mecenes de la ciutat i d'un seguit de famílies dependents d'aquesta noblesa. Els atacs que la ciutat va patir durant la segona meitat de s. XVII per culpa de l'expansió militar francesa de Lluís XIV són, igualment, una de les causes d'aquest declivi, que acabarà fent que Olot tingui el 1700 més habitants que Girona. La manca del mecenatge nobiliari el va compensar d'alguna manera l'Església de la Contrareforma, en plena expansió després dels conflictes religiosos del s. XVI, la qual va aconseguir reforçar el seu poder i la seva presència i impulsar noves formes de pietat popular, amb nous impulsos a la música religiosa i amb la creació de nous con- vents i nous ordes religiosos dins la ciutat.
    Difícilment pot entendre's la música de l'època i la del mateix Gaz sense tenir presents els canvis radicals viscuts al llarg del s. XVII. Galileu, Huygens, Leibniz, entre d'altres científics i filòsofs, proposen una nova cosmologia que ja no estarà basada en un món ?nit fàcilment verificable, com per exemple la rotació de la terra, sinó en el món conceptual de la nova astronomia i de les noves matemàtiques que es poden pensar però no imaginar, ja que ultrapassen les nostres constatacions diàries. Aquestes noves ciències mostren un món il·limitat, enorme, buit, creat igualment per Déu, però per un Déu que apareix molt més gran i més sever a mida que els límits de l'univers s'eixamplen. Les relacions personals amb aquest Déu, la imatge del qual ha canviat, es transformaran també: el misticisme, basat més en el sentiment que en la raó, serà un dels nous camins de la vida religiosa. Gaz seguirà sovint aquest camí utilitzant el llenguatge dels místics castellans. I cal no oblidar el paper dels artesans en aquest context. Els qui van construir els nous instruments d'observació científica, base d'aquesta revolució, seran tan artesans com els que crearan els nous instruments musicals del barroc, sense els quals la música barroca hagués estat impossible.
    L'estil musical de Gaz és un barreja entre l'estil castellà de la cort -sever i auster- i el nou estil italià, més amable i juganer, que entra pel port de Barcelona, i que incorpora els nous instruments musicals -violins i violoncels- que permeten noves sonoritats per tal d'acompanyar el primitiu baix continu, aconseguint més relleu musical i més pompa sonora. La seva versatilitat, les seves melodies elaborades i molt variades, el fan destacable entre els compositors del seu temps. La Concepción de Maria, on juxtaposa passatges d'estil antic amb d'altres de plenament burgesos, n'és potser el millor exemple. Igualment alguns dels seus villancets són en realitat cantates primitives, on a la tornada (estribillo) i a les coples tradicionals s'hi afegeix ara un recitatiu i de vegades àries. D'altra banda fou un dels impulsors a Girona de la utilització dels violins, donant-los-hi una embranzida definitiva.

1. Oy que Gerona a Maria (1710): l'arxiduc Carles d'Àustria, pretendent al tron de Madrid en la guerra de Successió (1702-1713) entre Àustries i Borbons, va visitar Girona el gener del 1710, després que la ciutat decidís de passar-se al bàndol austriacista el 1705 sota la pressió de Barcelona. Davant aquest fet el bisbe de la ciutat, Joan Miquel Taverner, botifler reconegut, emigrà a Perpinyà i va viure sota protecció i sou de Lluís XIV. L'acollida del pretendent austriacista va ser majestuosa, amb festes populars i recepcions protocol·làries. Aquest villancet solemne correspon a la visita feta a la catedral, on es van celebrar diverses misses simultànies, mentre el pretendent assistia a la principal. La composició, extensa i amb profusió de veus i instruments, narra, de manera popular, els seus drets successoris al tron de Madrid, drets corroborats per un seguit de meravelles que, segons l'autor, mostren qui té el favor diví per a ser rei a Madrid.

2. Venid mortales (1711): aquest villancet és la contraposició de l'anterior. Políticament és borbònic. Girona caigué en mans de l'exèrcit francès el gener de 1711 i el bisbe Taverner s'apressà a tornar des del seu refugi de Perpinyà. No deuria tornar gaire tranquil, ja que no va voler saludar els canonges que l'estaven esperant per donar-li la benvinguda. Fou l'endemà quan finalment es va produir la recepció
6 a la catedral. I, per aquest motiu, Gaz va compondre aquest peça, on queda clara la
por que el retorn del bisbe i la presència militar francesa van provocar entre la clerecia gironina quan diu "siendo butifleros aquí cantaremos" per tal de congratular-se amb un bisbe autoritari que perseguí els seus capellans, majoritàriament austriacistes. El contrast entre aquesta peça i l'anterior és l'únic element conegut que ens permet opinar sobre les opcions polítiques de Gaz.

3. Del glovo celeste: és un villancet en forma de cantata per a tiple amb violins i baix continu. Va ser composta per a la inauguració del retaule de la Puríssima, situat al costat esquerre de l'entrada principal de la catedral, retaule que reforça la tradició medieval gironina sobre la concepció de Maria. Aquest retaule fou obrat per l'escultor Pau Costa i pagat pel canonge Cristòfol Rich, molt relacionat amb els jesuïtes, qui en determinà la composició: la part superior, dedicada a St. Cristòfol, la central, a la Puríssima i, la inferior, a la mort de St. Francesc Xavier (1506-1552).
Aquest sant jesuïta, evangelitzador del Japó, va morir dins una cova prop de Ma- cau quan esperava l'autorització per entrar a la Xina. Es una composició solemne, on es juxtaposen elements burgesos provinents d'Itàlia i elements cortesans de l'estil castellà antic, que donen al conjunt un marcat caràcter dramàtic. Aquesta dualitat es reflecteix igualment en la composició del retaule (pàg. 32), on el cadàver remagrit del sant contrasta amb els putti arrodonits del marc de la cova i els velers i l'illa del fons, que representen el mar de la Xina meridional.

4. Corazón afligido: és pròpiament una cantata a solo seguint models italians, on es combinen elements de narració amb altres de reflexió - arioso, recitativo, aire, recitativo, aria da capo, recitativo i aria - cadascun amb ritmes diferents i amb estructures internes diferenciades. La melodia està molt treballada per tal d'arribar als fidels i quedar-s'hi ben gravada, ja que la seva activitat dins els actes litúrgics era aleshores totalment passiva. Inicialment dedicada a Sta. Teresa, el seu 7
nom va ser ratllat en data primerenca, segurament un cop mort l'autor, per tal de poder-la utilitzar en altres festivitats.

5. La Concepción de Maria és una de les obres més elaborades del compositor. Tracta un tema sobre el qual ja havia compost en la seva joventut i que, per l'excel·lència del resultat, deuria ser-li molt estimat. És un villancet amb la típica tornada i les coples, als quals s'hi afegeixen altres elements nous, provinents d'Itàlia, com són l'obertura i la fuga inicials, el recitatiu, una ària i un cor final sense repetició de la tornada inicial. Cal notar el simbolisme totalment barroc de l'escala musical que va de la nota greu a l'aguda, com si fos un camí que comunica la terra amb el cel. El diàleg entre instruments i veus és el propi del nou estil del s. XVIII que ara tot just apunta. El text compara l'harmonia celeste -on Déu porta el compàs- i la terrestre que fou destruïda per Adam amb el seu pecat o dissonància, i corregida per Maria amb la seva consonància. Desconeixem l'ocasió per a la qual va ser com- posta, potser per a alguna festa mariana de la catedral, però a més de la simpatia personal de Gaz pel tema, aquest és molt present a la història de Girona, i no només a la seva litúrgia i art sinó també entre els grups dirigents de la ciutat. El rei Joan I (1350-96) ordenà a les autoritats gironines el 1394 de celebrar anyalment aquesta festa i de castigar als qui, com els dominics, prediquessin en contra d'ella.

6. A Tocad, tocad clarines Gaz barreja, a la manera barroca, tres temes inconnexos entre si com són la figura de Santa Anna, la Pau Perpètua i el carrer de les Ballesteries de Girona. Aquest carrer té, avui encara, una fornícula dedicada a la santa, patrona dels artesans dedicats a la fabricació d'eines per a la llar, olles, culleres, terrissa, etc., ja que ella havia criat la Mare de Déu. Encara avui hi resten artesans del metall. La propera basílica de St. Feliu, on va ser cantada aquesta peça, té una capella dedicada a la santa. Més difícil és aclarir la relació de Sta. Anna amb la Pau Perpètua: el gener de 1698 les tropes franceses abandonaren la ciutat després de quatre anys d'ocupació, seguint els acords de Ryswick. En arribar a la ciutat les tropes de Carles II de Madrid, es va cantar un Te Deum a la catedral, però no consta que fos compost per Gaz, deuria ser cantat en gregorià. Potser és per això que el compositor va compondre aquesta peça, a instàncies d'alguns dels veïns de les Ballesteries cansats de la presència dels francesos a Girona. No queda clar, però, perquè va cantar-se el dissabte 9 d'agost de 1698.

7. Al Juego del Hombre, Fabio: composició curiosíssima i enigmàtica dedicada al joc de les cartes, que l'autor fa servir amb finalitats moralistes seguint una antiga tradició. Es de les poques composicions profanes conservades de Gaz. Desconeixem on i quan va ser cantada, però els pocs mitjans musicals utilitzats suggereixen un ambient domèstic culte. El text fa referència al primer joc de naips conegut tant a Catalunya com a Castella, on portava el nom del Juego del Hombre, en referència al jugador principal. El nom de Fabio era usual per designar l'home prudent. La tornada inicial avisa als homes que el joc amb les dones és sempre perillós. Aquest perill el mostra en les coples aplicat a les diverses figures del joc: els ulls de les dones són espases que travessen els cors més durs; les copes, dutes per les seves fines mans, són igualment seductores; les orles dels oros són cabells on s'hi complau la mirada masculina, etc.

8. Xácara, xacarilla de gusto: composició de la joventut del compositor, probablement de quan era mestre de capella de Mataró, sense que coneguem les circumstàncies de la seva composició. Basada en el tipus de romanç homònim castellà d'origen islàmic, de caire satíric i llenguatge sovint barroer, era utilitzada en els entreactes de la comèdia clàssica castellana del s. XVII, a vegades acompanyada de música, la xacarandina, o bé ballada. El seu ambient popular el veiem no només 9 en el vocabulari, sinó també en el seu ritme repetitiu. Aquest tipus de composició deuria semblar molt singular als ?dels de Mataró, tant pel seu exotisme com per
la gosadia d'aplicar aquest tipus de música a lloar el privilegi de la Immaculada
Concepció de Maria.

Jaume Pinyol, Óscar Bonany


Lloc web: Jesús del Oso