|
Manuel Gònima
(Lleida 1710- Girona 1792). Mestre de capella entre 1735-1774, al bell
mig del s. XVIII, quan comencen a arribar a Girona els grans canvis de
la Il·lustració. Fill de militar borbònic, s’educà
-sembla- musicalment a Barcelona i guanyà la plaça de Girona
als 25 anys, amb el suport de canonges destacats, sense haver de realitzar
els exercicis d’oposició usuals, tan gran era el seu prestigi.
Una Girona en expansió – supera el buit demogràfic
de les guerres contra la França de Lluís XIV, acaba la catedral
amb la construcció de la gran escalinata i la quasi finalització
de la seva façana, ornamenta el seu interior mitjançant
un seguit de grans retaules - serà la ciutat que Gònima
trobarà en arribar-hi. No hi viurà cap setge, només
la por a la fam i a la pesta. Així les seves composicions mostraran
una joiosa inspiració, menys continguda que la dels seus antecessors,
per més que els textos –en llatí i en castellà-
parlin de dolor, com alguns dels que avui presentem.
Amb Gònima es consolida a Girona el pas musical del barroc final
a l’estil galant: simplificació de la polifonia, la seva preferència
per l’harmonia vertical deixant de banda el contrapunt del període
anterior, la utilització de les noves dinàmiques musicals,
la claredat melòdica, la presència de nous recursos interpretatius
per realçar el dolor i sublimar l’amor, són elements
que mostren la presència d’una cultura burgesa europea ja
consolidada, minoritària però, i de la qual trobem a Girona
diverses mostres, no només musicals.
|
