Contacte: magirona9@gmail.com

CD - 2016
    
 
1.
Introitus 4’ 14”
2.
Kyrie 3’ 36”
3.
Graduale 2’ 31”
4.

Sequentia: Dies irae

6’ 18”
5.

Rex tremendae

7’ 07”
6.

Confutatis maledictis

1’ 46”
7.

Lacrimosa dies illa

2’ 26”
8.

Offertorium: Domine Jesu Christe

3’ 56”

Hostias et praeces Jaume Balius (? -1822)

1’ 49”
09.
Sanctus 1´27”
10.
Benedictus Domènec Arquimbau (1760-1829) 1’ 59”
11.
Agnus Dei 2’ 05”
12.
Communio 1’ 50”
13.

Absolta
Anònim (M. Gònima? 1710-1792)

Libera me Domine

12´29”
.
20 seg. de cada tema.


MISSA DE REQUIEM (1774)

El 7 de maig de 1774 moria a Girona després de llarga malaltia el bisbe Manuel Antonio de Palmero y Rallo (Villalobos 1706). Clergue il·lustrat, reformista i ben connectat amb la Cort Palmero fou dels primers bisbes nomenats pel govern de Madrid el 1756, amb el permís de Roma i d’acord amb el Concordat de 1753. Fou ell qui edificà la casa de Misericòrdia a Girona. I el seu nebot, el bisbe Lorenzana, va ser qui la va afegir a l’Hospici que estava construint i, de tots dos edificis, en va sorgir el que és avui la Casa de Cultura. Palmero va ser partidari de l’expulsió dels jesuïtes (1767), fet que aprofità per instal·lar el seminari diocesà en el convent que aquests van haver d’abandonar.
Tot i que no conservem els detalls de la cerimònia del seu enterrament, aquest deuria molt solemne, deuria seguir la tradició, i cadascun dels estaments, tant de la ciutat com de la diòcesi, hi aportarien la seva part per tal que resultés esplèndida. La contribució musical va anar a càrrec del nou mestre de capella, FRANCESC JUNCÀ, sacerdot que havia guanyat el càrrec per oposició tot just feia cinc mesos. Girona vivia aleshores uns anys de creixement demogràfic i econòmic després de l’ensulsiada de 1711: la creació de nous edificis senyorials i eclesiàstics amb la restauració d’antics palaus i l’aparició de petites manufactures són indicadors d’una nova vitalitat urbana. Es en aquest marc expansiu que va ser compost el present Requiem.
Francesc Juncà va néixer a Sabadell el 1742. Va ser escolà de Montserrat i, més tard, segon mestre de capella de Sta. Maria del Mar a Barcelona. Finalment va guanyar la plaça de Girona el 1774, quan tenia 32 anys. Va restar aquí poc temps, fins el 1780, any en què va marxar a Toledo, capital eclesiàstica de l’estat, en haver guanyat les oposicions de mestre de capella d’aquella catedral. Aquest càrrec era el més elevat dins l’escalafó de la música eclesiàstica espanyola. Amb ell comença aquesta mena de colonització musical de diferents bisbats, Ebre enllà, per part de músics gironins, i que va ser continuada pels seus successors Balius, Arquimbau i Pons. Juncà va restar a Toledo fins el 1792, quan es va jubilar. Aleshores, però, en comptes de tornar a Barcelona o bé al seu Sabadell natal, tornà sorprenentment a Girona. En arribar-hi tenia només 50 anys i va dedicar-se a moltes activitats diferents de les musicals, activitats que avui encara estan per investigar, com a bon il·lustrat que deuria ser. I va mantenint les bones relacions amb la Cort, com ho demostra el fet que el març de 1814 Ferran VII, alliberat de la presó de Valençay i camí de Madrid, va passar cinc dies a Casa Carles, a la gironina plaça del Vi. Juncà l’acompanyà el dia de la seva sortida fins al límit del bisbat, a Arenys de Mar. Va anar-hi a cavall, tot i els seus 72 anys, en representació del Capítol catedralici. La seva darrera actuació important va ser el 1826 amb motiu de la construcció del nou orgue de la catedral: va convèncer el Capítol que calia situar-lo en el centre de la nau única, per tal d’apropar-lo al cor dels canonges i a la capella de música. Avui dia encara està al mateix lloc.
Molts dels fidels gironins, la imatge dels quals tenia Juncà en el seu cap quan estava component aquest Requiem, eren burgesos dedicats als seus negocis i que cercaven en la música religiosa una eina de gaudi cultural i un espai de sociabilitat. L’estil musical utilitzat per Juncà es conegut avui com a estil galant per alguns especialistes, estil que defuig les complexitats del barroc i utilitza melodies fàcils i agradables acompanyades d’una instrumentació efectista. Si a la Girona del 1700 el mestre de capella Josep Gaz mirava cap a la cort de Madrid a l’hora de compondre, Gònima, el seu successor, vers el 1750, va mirar cap a Nàpols, mentre que Juncà mirarà cap a Viena i París. Però a diferència del què trobem en l’estil dels seus contemporanis vienesos –W.A. Mozart per exemple– Juncà no desenvolupa en aquest Requiem cap construcció musical enrevessada, amb temes, contratemes, variacions i altres artificis musicals, sinó que es limita a breus exposicions del material melòdic, selecte i força variat, amb una expressivitat més que notable.
Cadascuna de les parts d’aquesta missa de rèquiem va precedida d’una breu introducció instrumental basada en els violins, seguida després per les quatre veus, que actuen en combinacions diverses: cor, solos, duos o trios, veus que llueixen més o menys en funció del significat del text que el compositor desitja ressaltar. Juncà transmet als oients la seva interpretació del text litúrgic mitjançant una variada combinació de veus i instruments seguint les unitats definides pels versos del text. Són unitats relativament breus, separades per silencis molt útils per preparar les oïdes als canvis de ritme o de tonalitat que cadascuna d’elles comporta. Curiosament entre els instruments utilitzats manquen els fagots i no hi ha percussió. Els diversos moviments de la composició culminen en la Sequentia central, on el compositor aconsegueix un notable nivell en la expressió dels estats de ànim suggerits per l’admirable text llatí, on destaquen les veus per damunt dels instruments, amb diversos solos excepcionals i amb preponderància invertida en els versos del Tuba mirum on les trompes sobresurten en el primer pla sonor. Igualment destacables són els versos del Lacrimosa dies illa.
Acabada aquesta missa funeral del bisbe Palmero es deuria procedir a realitzar una petita processó dins de la mateixa catedral fins a la seva tomba, situada davant de l’altar major. Mentre es realitzava aquesta petita processó es cantaria l’obligada absolta Libera me Domine, absolta que segurament és la que hi ha a l’arxiu capitular entre les partitures anònimes, ja que estilísticament correspon al mestre Manuel Gònima, qui tot just acabava de jubilar-se. Es per això que l’hem afegit al present CD. El text d’aquesta absolta és enrevessat, amb versos que es repeteixen diverses vegades. És una obra amb una instrumentació similar a la del Requiem de Juncà però sense vent, i on comencen directament les veus sense cap introducció instrumental, tal i com feia Gònima. El seu moviment inicial molt trist –gairebé tètric– contrasta amb la tristesa continguda de la part central.
Segons la tradició, els cants dels funerals solemnes eren interpretats tant per la capella de música com pel cor dels canonges, els d’aquests però cantats en gregorià. És el que trobem en el present Requiem, on el Tractus, la segona estrofa de l’ofertori –Hostias et preces– i el Benedictus corresponen al cant gregorià, i per això no van ser musicats per Juncà. En aquest CD el cant gregorià del segon cas ha estat substituït per la mateixa estrofa treta del Requiem de Jaume Balius (1781-85), successor de Juncà en el càrrec de mestre de capella, mentre que el Benedictus, correspon al text homònim d’un notable motet de Domènec Arquimbau (1785-90), successor de Balius. És de destacar la qualitat d’aquesta composició, on les trompes tenen un paper singular. Aquest mestre de capella està enterrat a Sevilla a on va anar en marxar de Girona. En el text del Requiem l’inici d’aquestes substitucions van indicades amb un asterisc.


Lloc web: Jesús del Oso