Contacte: magirona@ya.com

CD - 2017
    
CD 1
01.
(Introducción) Coro. Tiple I - II, alto, tenor. Coro I - II
10:30
02.
Recitado. Tenor
1:03
03.
Aria. Tiple I
11:20
04.
Recitado. Tenor
0:30
05.
Aria. Tenor
7:47
06.
Coro. Coro I - II
4:23
07.
Recitado. Alto, bajo
2:25
08.
Aria. Bajo / Recitado. Alto
9:54
 
CD 2
01.
Aria. Alto
8:20
02.
Recitado a 3. Tiple I, alto, tenor
1:28
03.
Dúo. Tiple, tenor
5:07
04.
Coro. Coro I - II - coplas: alto, tenor
Recitado y coro: alto, bajo, coro I - II
7:00
05.
Recitado. Tenor
1:13
06.
Coro. Coro I - II
Coplas: tenor, tiple I - II
6:27
07.
Recitado. Tiple I, alto, tenor, bajo
1:28
08.
Coro. Alto, coro I - II
3:10
09.
Recitado. Tenor
1:28
10.

Coro final. Coro I - II

1:48
11. Goigs de Sant Narcís
Tornada i cobles: Tiple I – II, alto, tenor, baix, cor I – II
13:07


Jaume Balius i Vila
L'Oratori a Sant Tomàs d'Aquino 1783

Jaume Balius i Vila és un mestre de capella important de la catedral de Girona. Batejat a la parròquia de Sta. Maria del Mar, a Barcelona, el 15 de novembre de 1750, va estudiar música com a escolà de Montserrat i va ser mestre de capella a la Seu d'Urgell el 1778. Ordenat sacerdot el 1780, guanyà les oposicions per a mestre de capella de Girona el 1781 on va succeir al mestre Francesc Juncà. Va romandre en aquesta ciutat fins el 1785, any en què va marxar cap a Còrdova on cobrava un sou esplèndid i on va restar fins a la seva mort, llevat dels anys 1787-89 en què va ser nomenat mestre de capella del convent de "La Encarnación" a Madrid per encàrrec reial. Morí a Còrdova, la seva pàtria adoptiva, el 3 de novembre de 1822. El seu testament és el d'un músic d'èxit, molt treballador, ordenat i generós amb els seus parents i ajudants. Ens ha deixat més de 900 partitures, 21 de les quals es troben a l'arxiu capitular gironí.
     Girona a la seva època era una ciutat en expansió, amb uns 8.000 habitants, i que havia duplicat la seva població en els darrers anys, però sense canvis importants en la seva estructura social, encapçalada pel bisbe Tomàs de Lorenzana (1727-96), prelat il·lustrat de designació reial, arribat amb la voluntat de reformar la societat des de dalt. Per això va impulsar, d'acord amb l'Ajuntament, la creació de noves escoles literàries i tècniques i l'acabament de l'Orfenat amb la casa de Misericòrdia, avui Casa de Cultura. El nivell cultural de la ciutat no deuria ser pas baix, tal com ho mostren les activitats promogudes pel municipi, pels convents i alguns grupets d'il·lustrats de matriu francesa.
     La música culta a la Girona de l'època depenia pràcticament del mestre de capella de la catedral. Era l'únic que disposava de recursos econòmics i artístics per tal d'oferir música contemporània de qualitat. Componia per als actes litúrgics de la catedral, però també rebia encàrrecs tant de l'Ajuntament com dels convents de la ciutat, de l'exèrcit i de particulars. A la ciutat hi havia un cert nivell musical: a més dels 21 membres de la capella de música, que sovint podien tocar més d'un instrument, hi havia els quatre infants de cor, que hi restaven fins al canvi de veu i més temps alguns d'ells. I alguns convents disposaven també dels seus intèrprets propis. Un nombre d'intèrprets així només s'explica per l'existència d'un nivell musical elevat, tal i com ens mostra l'alt nivell tècnic de les partitures majors que ens han deixat.
     En aquest ambient, els oratoris eren la màxima expressió musical dins la ciutat, mancada com estava de teatre d'òpera. Entre 1757 i 1793 tenim documentats, com a mínim, la representació de 25 oratoris a la ciutat, promoguts sempre pels convents, ja fossin de dominics, jesuïtes, servites (Congregació dels Dolors) o benedictins, però mai per la catedral. Les representacions deurien ser fetes dins dels temples dels convents respectius, i van esdevenir fites assenyalades per a cada congregació. A alguna d'elles s'hi accedia mitjançant pagament, fet que explicaria que es lliurés als assistents un llibret amb el text i els noms, tant dels benefactors com dels dirigents de l'orde. Alguns d'aquests llibrets, procedents dels servites i dels jesuïtes, s'han conservat i ens donen una visió precisa de la retòrica religiosa pròpia del moment.
     L'oratori de 1783 va ser encarregat pels dominics gironins per celebrar la festa de Sant Tomàs d'Aquino, filòsof i teòleg dominic del s. XIII i un dels intel·lectuals més notables de l'edat mitjana. El gran convent dels dominics de Girona, avui Facultat de Lletres, deuria acollir aleshores uns 40 frares, i disposava de rendes prou notables com per fer encàrrecs com el de la present obra, força cara, i repetir-los cada any. L'autor del text ens és desconegut, però alguns indicis porten a pensar en el dominic gironí Benet Llobressols, antic llegat pontifici a Pequín i especialista en el Pentateuc, com a possible autor. L'argument es basa en un incident de la història de l'antic Israel (núm. cap. 16 i 26) quan surt d'Egipte al s. XIII aC. sota la direcció de Moisès i travessa el desert del Sinaí. Les 12 tribus d'Israel encara no estan ben organitzades i el clan de Moisès i Aaron intenten de fer-ho en benefici propi i nomenen Gran Sacerdot a Aaron, però alguns clans s'hi oposen, com el de Coré i els seus dos companys Datan i Abiron, i organitzen una revolta. Per saber qui té raó acorden preparar dos altars, un per a cada bàndol, i celebrar-hi sengles sacrificis simultanis, de manera que la direcció del fum dels sacrificis indiqui quin és l'escollit de Déu, Aaron o Coré. Déu afavoreix clarament el clan de Moisès i envia un foc -una tempesta segons Balius- que elimina els opositors i les seves famílies que eren prop de l'altar, i Aaron es consolida com a Gran Sacerdot i amb ell la seva descendència. Només al final de l'oratori es troba la relació d'aquest exemple històric amb els dominics: de la mateixa manera que Déu a l'antigor va mostrar amb el foc quins eren els enemics del seu Poble, avui l'Església, poble de Déu, ha pogut derrotar els seus adversaris gràcies als escrits del dominic Tomàs d'Aquino. Tot i que aquests adversaris no són nomenats a l'obra, el context porta a identificar-los com els protestants d'anys enrere o bé com els il·lustrats francesos del moment, algunes obres dels quals ja eren presents a Girona.
     El classicisme musical de l'escola vienesa està molt present en aquest oratori, ja que l'estil musical de Balius és el més proper a Haydn que trobem a Girona. El mestre crea melodies atractives, les elabora seguint els models vienesos, i les encoixina dins una base harmònica i rítmica lleugera, lluny dels recursos contrapuntístics. D'aquest artifici en resulten unes composicions que poden ser resseguides amb facilitat i que són la base del plaer d'escoltar la seva música. Presenta els seus temes musicals tant amb els violins com amb els oboès, els seus protagonistes instrumentals, juntament amb les veus. Tots ells dialoguen entre si atorgant un paper destacat a les veus solistes, d'una dificultat sorprenent en una capital secundària com Girona, on el belcanto no era desconegut. Ja que la tradició impedia la presència de veus femenines en el cant sagrat, i atesa la dificultat tècnica de les veus en la present obra, singularment la de soprano, cal preguntar-se si a l'estrena de l'obra aquesta veu va anar a càrrec d'un castrat o bé d'un falsetista. Les representacions fetes d'aquest oratori entre 1813-1816 van ser a càrrec de falsetistes, però ignorem si aquest va ser també la solució a la primera inauguració.
     Els goigs de St. Narcís són els primers del s. XVIII escrits en català, d'entre els conservats a l'arxiu capitular. Utilitzen el mateix text dels de 1689 però amb una melodia diferent. La seva singularitat rau en el fet que, entre 1660 i 1760 aproximadament, els goigs en català a Girona van viure un eclipsi suplantats pels villancets de tradició castellana. Però vers el 1760 els goigs comencen a ressorgir al costat dels villancets a l'arxiu capitular, i els goigs els trobem tant en castellà com en català. Són obres compostes per encàrrec d'algun dels 14 convents de la ciutat, i el de St. Narcís deuria ser encarregat per l'aleshores abadia de St. Feliu, avui parròquia, o potser pel mateix capítol catedralici. Aquesta sorprenent evolució és digna d'un estudi més aprofundit. La música de l'obra és de caire popular -desconeixem si va acabar essent cantada pel poble, en una època en què l'actuació dels feligresos dins la litúrgia era totalment passiva- però el seu acompanyament mostra l'habilitat del mestre en dignificar les melodies populars. El text segueix la llegenda tradicional de St. Narcís, darrera de la qual s'amaguen segurament fets històrics desconeguts.


Lloc web: Jesús del Oso