|
Jaume Balius
i Vila
L'Oratori a Sant Tomàs
d'Aquino 1783
Jaume Balius i Vila és un mestre de capella important de la catedral
de Girona. Batejat a la parròquia de Sta. Maria del Mar, a Barcelona,
el 15 de novembre de 1750, va estudiar música com a escolà
de Montserrat i va ser mestre de capella a la Seu d'Urgell el 1778. Ordenat
sacerdot el 1780, guanyà les oposicions per a mestre de capella
de Girona el 1781 on va succeir al mestre Francesc Juncà. Va romandre
en aquesta ciutat fins el 1785, any en què va marxar cap a Còrdova
on cobrava un sou esplèndid i on va restar fins a la seva mort,
llevat dels anys 1787-89 en què va ser nomenat mestre de capella
del convent de "La Encarnación" a Madrid per encàrrec
reial. Morí a Còrdova, la seva pàtria adoptiva, el
3 de novembre de 1822. El seu testament és el d'un músic
d'èxit, molt treballador, ordenat i generós amb els seus
parents i ajudants. Ens ha deixat més de 900 partitures, 21 de
les quals es troben a l'arxiu capitular gironí.
Girona a la seva època era una ciutat
en expansió, amb uns 8.000 habitants, i que havia duplicat la seva
població en els darrers anys, però sense canvis importants
en la seva estructura social, encapçalada pel bisbe Tomàs
de Lorenzana (1727-96), prelat il·lustrat de designació
reial, arribat amb la voluntat de reformar la societat des de dalt. Per
això va impulsar, d'acord amb l'Ajuntament, la creació de
noves escoles literàries i tècniques i l'acabament de l'Orfenat
amb la casa de Misericòrdia, avui Casa de Cultura. El nivell cultural
de la ciutat no deuria ser pas baix, tal com ho mostren les activitats
promogudes pel municipi, pels convents i alguns grupets d'il·lustrats
de matriu francesa.
La música culta a la Girona de l'època
depenia pràcticament del mestre de capella de la catedral. Era
l'únic que disposava de recursos econòmics i artístics
per tal d'oferir música contemporània de qualitat. Componia
per als actes litúrgics de la catedral, però també
rebia encàrrecs tant de l'Ajuntament com dels convents de la ciutat,
de l'exèrcit i de particulars. A la ciutat hi havia un cert nivell
musical: a més dels 21 membres de la capella de música,
que sovint podien tocar més d'un instrument, hi havia els quatre
infants de cor, que hi restaven fins al canvi de veu i més temps
alguns d'ells. I alguns convents disposaven també dels seus intèrprets
propis. Un nombre d'intèrprets així només s'explica
per l'existència d'un nivell musical elevat, tal i com ens mostra
l'alt nivell tècnic de les partitures majors que ens han deixat.
En aquest ambient, els oratoris eren la
màxima expressió musical dins la ciutat, mancada com estava
de teatre d'òpera. Entre 1757 i 1793 tenim documentats, com a mínim,
la representació de 25 oratoris a la ciutat, promoguts sempre pels
convents, ja fossin de dominics, jesuïtes, servites (Congregació
dels Dolors) o benedictins, però mai per la catedral. Les representacions
deurien ser fetes dins dels temples dels convents respectius, i van esdevenir
fites assenyalades per a cada congregació. A alguna d'elles s'hi
accedia mitjançant pagament, fet que explicaria que es lliurés
als assistents un llibret amb el text i els noms, tant dels benefactors
com dels dirigents de l'orde. Alguns d'aquests llibrets, procedents dels
servites i dels jesuïtes, s'han conservat i ens donen una visió
precisa de la retòrica religiosa pròpia del moment.
L'oratori de 1783 va ser encarregat pels
dominics gironins per celebrar la festa de Sant Tomàs d'Aquino,
filòsof i teòleg dominic del s. XIII i un dels intel·lectuals
més notables de l'edat mitjana. El gran convent dels dominics de
Girona, avui Facultat de Lletres, deuria acollir aleshores uns 40 frares,
i disposava de rendes prou notables com per fer encàrrecs com el
de la present obra, força cara, i repetir-los cada any. L'autor
del text ens és desconegut, però alguns indicis porten a
pensar en el dominic gironí Benet Llobressols, antic llegat pontifici
a Pequín i especialista en el Pentateuc, com a possible autor.
L'argument es basa en un incident de la història de l'antic Israel
(núm. cap. 16 i 26) quan surt d'Egipte al s. XIII aC. sota la direcció
de Moisès i travessa el desert del Sinaí. Les 12 tribus
d'Israel encara no estan ben organitzades i el clan de Moisès i
Aaron intenten de fer-ho en benefici propi i nomenen Gran Sacerdot a Aaron,
però alguns clans s'hi oposen, com el de Coré i els seus
dos companys Datan i Abiron, i organitzen una revolta. Per saber qui té
raó acorden preparar dos altars, un per a cada bàndol, i
celebrar-hi sengles sacrificis simultanis, de manera que la direcció
del fum dels sacrificis indiqui quin és l'escollit de Déu,
Aaron o Coré. Déu afavoreix clarament el clan de Moisès
i envia un foc -una tempesta segons Balius- que elimina els opositors
i les seves famílies que eren prop de l'altar, i Aaron es consolida
com a Gran Sacerdot i amb ell la seva descendència. Només
al final de l'oratori es troba la relació d'aquest exemple històric
amb els dominics: de la mateixa manera que Déu a l'antigor va mostrar
amb el foc quins eren els enemics del seu Poble, avui l'Església,
poble de Déu, ha pogut derrotar els seus adversaris gràcies
als escrits del dominic Tomàs d'Aquino. Tot i que aquests adversaris
no són nomenats a l'obra, el context porta a identificar-los com
els protestants d'anys enrere o bé com els il·lustrats francesos
del moment, algunes obres dels quals ja eren presents a Girona.
El classicisme musical de l'escola vienesa
està molt present en aquest oratori, ja que l'estil musical de
Balius és el més proper a Haydn que trobem a Girona. El
mestre crea melodies atractives, les elabora seguint els models vienesos,
i les encoixina dins una base harmònica i rítmica lleugera,
lluny dels recursos contrapuntístics. D'aquest artifici en resulten
unes composicions que poden ser resseguides amb facilitat i que són
la base del plaer d'escoltar la seva música. Presenta els seus
temes musicals tant amb els violins com amb els oboès, els seus
protagonistes instrumentals, juntament amb les veus. Tots ells dialoguen
entre si atorgant un paper destacat a les veus solistes, d'una dificultat
sorprenent en una capital secundària com Girona, on el belcanto
no era desconegut. Ja que la tradició impedia la presència
de veus femenines en el cant sagrat, i atesa la dificultat tècnica
de les veus en la present obra, singularment la de soprano, cal preguntar-se
si a l'estrena de l'obra aquesta veu va anar a càrrec d'un castrat
o bé d'un falsetista. Les representacions fetes d'aquest oratori
entre 1813-1816 van ser a càrrec de falsetistes, però ignorem
si aquest va ser també la solució a la primera inauguració.
Els goigs de St. Narcís són
els primers del s. XVIII escrits en català, d'entre els conservats
a l'arxiu capitular. Utilitzen el mateix text dels de 1689 però
amb una melodia diferent. La seva singularitat rau en el fet que, entre
1660 i 1760 aproximadament, els goigs en català a Girona van viure
un eclipsi suplantats pels villancets de tradició castellana. Però
vers el 1760 els goigs comencen a ressorgir al costat dels villancets
a l'arxiu capitular, i els goigs els trobem tant en castellà com
en català. Són obres compostes per encàrrec d'algun
dels 14 convents de la ciutat, i el de St. Narcís deuria ser encarregat
per l'aleshores abadia de St. Feliu, avui parròquia, o potser pel
mateix capítol catedralici. Aquesta sorprenent evolució
és digna d'un estudi més aprofundit. La música de
l'obra és de caire popular -desconeixem si va acabar essent cantada
pel poble, en una època en què l'actuació dels feligresos
dins la litúrgia era totalment passiva- però el seu acompanyament
mostra l'habilitat del mestre en dignificar les melodies populars. El
text segueix la llegenda tradicional de St. Narcís, darrera de
la qual s'amaguen segurament fets històrics desconeguts.
|
