|
Nadales del barroc gironí. Obres dels segles xvii i xviii
Aquest CD recull vuit obres nadalenques provinents de les partitures de l’arxiu musical de la catedral de Girona compostes entre 1665 i 1750 aproximadament. Els seus autors van ser o bé mestres de la capella de música de la catedral o bé els mateixos mestres que no van poder signar les seves composicions en ser obres executades fora de l’àmbit de la catedral, fet contrari a les normes de la institució i per això són obres anònimes. En tots dos casos suposem que els autors ho són alhora de la lletra i de la música. En aquesta època i fins l’arribada de la Il·lustració a la segona meitat del segle XVIII les obres musicals en llengua vulgar eren considerades populars, secundàries i per això disposaven només d’un petit forat dins l’ofici de Matines de la vetlla de Nadal, cantades poc abans d’iniciar-se la primera de les misses d’aquesta vetlla. Generalment eren dirigides pels seus mateixos autors, que, excepte Joan Barter, vivien a Girona.
El seu estil musical és el del barroc ibèric, provinent de la cort de Madrid, sota la forma de villancet, amb refrany (estribillo) i cobles (coplas), estructura a la qual s’hi pot afegir alguna introducció i algun solo vocal. De l’estil anterior al cortesà hi trobem els tonos, d’estructura més lliure. Són obres totes elles escrites en castellà, excepte el motet llatí de Gònima Laetentur caeli, atès el prestigi que la cultura castellana va tenir a l’Europa barroca, prestigi similar al que va tenir l’italià a la Viena de Mozart, on es parlava alemany.
Són obres vocals sense grup instrumental i acompanyades només pel baix continu, relativament curtes, pròpies d’una època en què l’església gironina no necessitava lluir per mantenir el seu prestigi social. La seva estructura musical és la usual: dos escolans de cor –veus agudes avui substituïdes per sopranos– contratenor i tenor, amb acompanyament de continu.
Els temes dels poemes d’aquestes nadales van des de la tendresa pròpia de la devoció a l’infant Jesús, fins a la poesia bucòlica, i la utilització de les paraules Navidad i Nacimiento en els títols de les obres pot ser un indici la diversa adscripció dels seus autors a una de les dues escoles de teologia i de retòrica que hi havia a la Girona de l’època. L’escola dels carmelites descalços, presents a Girona en el convent de Sant Josep, avui seu de l’Arxiu Històric Provincial, posava l’accent en la devoció al Nen Jesús, devoció sorgida a París als voltants de 1620 i difosa pels esmentats carmelites. En ella l’Infant era considerat més com a nen més que no pas com a Déu, i Gaz n’és un bon representant. El tema bucòlic també és present en Ayrecillos suaves, i la reflexió teològica sobre el Déu fet Infant, tema escolàstic tradicional, la trobem també a l’obra de Gaz Deja pensamiento. El tema dels braus a la vetlla de Nadal és d’una notable singularitat i s’allunya, doncs, d’aquesta catalogació.
El vocabulari utilitzat és el propi del barroc castellà, amb imatges agosarades, contraposicions inversemblants i altres efectes retòrics. Ho entenien els fidels assistents a la vetlla de Nadal gironina? Això ens porta a preguntar-nos des d’on es cantaven aquestes obres dins la catedral gironina, ateses les seves grans dimensions. Sembla evident que els destinataris principals d’aquestes obres eren els canonges i beneficiats presents dins el clos del cor canonical, lloc des d’on cantava la capella de música.
1 Airecillos suaves. (ACG, An-25) El text d’aquest nadala està relacionat amb una obra homònima del poeta Francisco de Bances Cándamo (1662-1704), poeta de la cort madrilenya de Carles II, que el va compondre per tal de celebrar l’aniversari d’aquest rei de l’any 1697 i que va ser musicat per Juan Gómez de Navas. Resta per investigar el detall de la relació d’aquesta obra amb la de la cort, malgrat que el seu estil musical és el de l’època. El text és propi de la poesia bucòlica cortesana del barroc, amb diminutius, imatges refinades de la naturalesa tot utilitzant contrastos vegetals: el llorer és un instrument musical, els rierols amb el seu soroll són xerraires. El tema del naixement de Jesús apareix com a accessori i ornamental.
2 A este Niño que llora. (ACG, G-20) El text d’aquesta obra és un exemple clar de la presència de la devoció a l’Infant Jesús a la Girona del 1700. El text relaciona el plor de l’Infant amb la culpa del pecador, el pecat és la causa del seu plor. La utilització del vocabulari amorós, amb els seus superlatius, amb les imatges retòriques de la recerca amorosa del pecador per part de l’Infant, de ben segur que van impressionar els oients i van contribuir a la difusió del misticisme carmelità entre els nostres avantpassats. I tampoc hi manquen les referències moralistes, però no tenen la importància de les imatges amoroses de la mística. Aquesta devoció nascuda al París de Richelieu vers el 1620 va fondre’s aquí amb la mística carmelitana procedent de Castella, present entre nosaltres des de 1591 en el seu convent situat a la plaça Sant Josep. El contrast musical amb l’obra anterior és evident: l’estil fugat que aquí impera genera una confusió auditiva alhora brillant i volgudament més complexa, estil ben propi de Gaz, i que és desconegut a l’obra anterior.
3 Laetentur caeli. (ACG, Go-70) És l’única obra que Gònima va compondre per als dies de Nadal, notable singularitat de causa desconeguda. Amb ella entrem en un món cultural diferent de les dues composicions anteriors: l’administració dels Àustries ha estat substituïda per la dels Borbons i la noblesa gironina ha començat a emigrar cap a Madrid i l’estil musical ho reflecteix. L’obra és un duo curt, però molt aconseguit, que mostra el talent musical del seu autor, un lleidatà arrelat a Girona. Malgrat que trobem restes de les fugues barroques a la composició en alguns moments de l’obra, aquesta és molt més clara i s’apropa als gustos de la Il·lustració burgesa que anava arribant. Segons una anotació de la portada, escrita posteriorment a la composició de l’obra, aquesta es cantava a les Matines de Cap d’Any, festa de la Circumcisió, aleshores molt celebrada.
4 Deja pensamiento, deja el pensar. (ACG, G-19) Sabem que aquesta obra és una nadala pel títol que porta, però no pel seu contingut ja que el seu text, purament teològic, desaconsella investigar com és possible que Déu s’hagi fet home. En ell no hi trobem ni la tendresa de l’Infant, ni el seu plor, ni l’establia, ni els pastors, ni el bou i la mula, només hi apareix el misteri del Verb diví. Són versos propers als dels dedicats pel mateix Gaz a l’Eucaristia: és inútil intentar entendre perquè i com Déu s’ha fet home, és superflu i perillós. L’absència de propòsits moralitzants és la principal diferència amb els villancets eucarístics del mateix compositor. Potser són els versos de Gaz que més ens mostren quins eren els veritables destinataris d’aquestes composicions: els beneficiats i els canonges de la catedral, homes de cultura a la Girona d’aquell temps, i dels pocs que podien entendre aquests textos cantats per les veus de la capella de música des del centre del cor de la catedral gironina, situat aleshores entre l’orgue actual i l’altar. Si els fidels assistents podien entendre alguns d’aquests textos, difícilment podrien comprendre’ls. Si coneguéssim la data de la seva composició, potser podríem saber en quines circumstàncies van ser escrits.
5 Sol que rayas tan benefico. (BC-M738/16) Villancet de Nadal amb un text típic del barroc més refinat i que podem situar en els anys de maduresa de Gaz. L’obra és per a solo vocal, fet singular que porta a pensar que potser va ser estrenada el 1694, any en què Giro8 Afuera, afuera mozos. (ACG, An-141) Aquesta nadala és excepcional, així com també és excepcional el fet que es trobi a Girona i no a la catedral de Lleida, on es va estrenar el Nadal de 1670. A la Lleida del segle XVII el dia de Nadal era costum celebrar una cursa de braus a la que avui dia és la plaça de Sant Joan, a tocar de la muralla i del pont d’accés a la ciutat, on aleshores hi havia el seu Born, lloc on s’havien celebrat els torneigs medievals de cavalleria. Les cròniques de l’època ens informen que els animals per a la festa eren duts des del Pallars i que eren considerats més ferotges que els que s’utilitzaven a la Castella de l’època. Barter, el seu autor, era mestre de capella de la catedral lleidatana, la que és al cim del turó de la Seu, i va utilitzar els braus de manera força agosarada com a tema del cant en llengua vulgar que hi havia abans de les misses de la vetlla de Nadal. El poema narra, barrejant passat present i futur, els detalls de la cursa que havia de celebrar-se l’endemà. Hi apareixen deu braus, que duen noms bíblics –des Luzbel als tres Reis d’Orient, passant per Sant Josep– cadascun d’ells amb la seva estrofa, que acaba amb una curta moralitat més o menys forçada. L’obra és solemne, molt llarga, amb introducció també molt llarga, dividida en tres estrofes i seguida de deu cobles. Potser aquesta introducció és musicalment la part més aconseguida, on l’autor imita els moviments sinuosos dels animals corrent en mig de la plaça. El seu autor va ser a Girona el 1688 per formar part d’un tribunal d’oposicions a mestre de capella, i això podria explicar la presència d’aquesta obra a l’arxiu capitular gironí.na va ser conquerida pels francesos i va haver de pagar una contribució militar molt elevada als soldats conqueridors, fet que devia deixar la catedral sense diners per contractar els intèrprets usuals per a la nit de Nadal. La música és entenedora i de bon seguir, mentre que el text és d’un barroquisme intens: contrastos sovintejats (mas no cantéis... Pero si cantad; bruto-querubín, etc.) imatges poètiques gens usuals (délfico de amor trono es luciente), llocs geogràfics de noms mítics, etc. fet que podria interpretar-se com una mostra de la competència literària de la ciutat on hi havia diverses escoles de retòrica i teologia.
6 Tengan silencio. (ACG, An-303) És una composició anònima singular, amb un text propi de l’escola dels carmelites descalços, on trobem una exhortació en el verb inicial en tercera persona del plural a respectar el son de l’Infant i del perill de despertar-lo. Els diminutius utilitzats accentuen el caràcter domèstic i devocional de l’obra, que contrasta amb la presència de paraules d’astronomia, dels àmbits vegetal i animal, usuals a l’obra de Gaz. La posició del refrany (estribillo) entre les cobles és una singularitat dins dels villancets clàssics.
7 Mi hechizo, mi Rey. (ACG, An-26) Duo anònim dels voltants del 1700, atribuïble a Josep Gaz, que seria una mostra més de les estretes relacions d’aquest compositor amb els carmelites, principalment el convent de Carmelites Descalces de Barcelona per al qual també va compondre al-tres obres. És un duo per a dues veus de soprano i continu, formació reduïda pròpia d’un convent femení amb vocació de pobresa. El mateix títol del poema ja indica les imatges que utilitza, l’amor místic (hechizo) contraposat al fons teològic que desenvolupa (mi Rey). El poema oposa diverses formes d’amagatalls, els jocs d’infants, als del Déu amagat dins la figura d’un nen. Les expressions d’amor místic van ressaltades pels !ay¡ a les quals hi contraposa una onomatopeia popular “tas”. La referència implícita a la fugida a Egipte és un element més d’aquesta riquesa barroca de matisos, matisos que obliguen a més d’una relectura i que hem d’imaginar que els oients de l’època difícilment podien captar-los amb una sola interpretació. La fluïdesa melòdica d’aquest duo amaga la riquesa de contrastos del text, però en reforça la calidesa.
8 Afuera, afuera mozos. (ACG, An-141) Aquesta nadala és excepcional, així com també és excepcional el fet que es trobi a Girona i no a la catedral de Lleida, on es va estrenar el Nadal de 1670. A la Lleida del segle XVII el dia de Nadal era costum celebrar una cursa de braus a la que avui dia és la plaça de Sant Joan, a tocar de la muralla i del pont d’accés a la ciutat, on aleshores hi havia el seu Born, lloc on s’havien celebrat els torneigs medievals de cavalleria. Les cròniques de l’època ens informen que els animals per a la festa eren duts des del Pallars i que eren considerats més ferotges que els que s’utilitzaven a la Castella de l’època. Barter, el seu autor, era mestre de capella de la catedral lleidatana, la que és al cim del turó de la Seu, i va utilitzar els braus de manera força agosarada com a tema del cant en llengua vulgar que hi havia abans de les misses de la vetlla de Nadal. El poema narra, barrejant passat present i futur, els detalls de la cursa que havia de celebrar-se l’endemà. Hi apareixen deu braus, que duen noms bíblics –des Luzbel als tres Reis d’Orient, passant per Sant Josep– cadascun d’ells amb la seva estrofa, que acaba amb una curta moralitat més o menys forçada. L’obra és solemne, molt llarga, amb introducció també molt llarga, dividida en tres estrofes i seguida de deu cobles. Potser aquesta introducció és musicalment la part més aconseguida, on l’autor imita els moviments sinuosos dels animals corrent en mig de la plaça. El seu autor va ser a Girona el 1688 per formar part d’un tribunal d’oposicions a mestre de capella, i això podria explicar la presència d’aquesta obra a l’arxiu capitular gironí.
|
