Contacte: magirona9@gmail.com

CD - 2021
    
 
01.

Al Niño de Belén
Al Nacimiento de N[uestr]o S[eño]r a 4

5:38
02.

Así como tres infantes
Tono a 4 al S[antísi]mo S[acramen]to

8:44
03.

[Lamentatio] Jod. Manum suam
Lectio III in Coena D[omi]ni. [A dúo]

6:09
04.

Oíd los suspiros
Tono a 4 a S. Fran[cis]co Xavier

4:06
05.

Es la fineza mayor
Tono al S[antísi]mo S[acramen]to a 4

 

8:37






 
06.

Ego enim accepi
Mote[t] a 4 para la procesión del Jueves Santo

3:03
07.

Argumentosa abejuela
(Al Santísimo Sacramento) a 3

7:05
08.

¡Ay qué dolor!
Tono a 4 a la muerte de S Francisco Xavier

10:47
09.

Atended a las voces
Villa[nci]co al Naci[mien]to a 4 voces 1686

9:14
10% de cada peça


El barroc central a Girona

FRANCESC SOLER (?, ? - Girona 1688), mestre de capella de Girona entre 1682-1688, a l’època del barroc. Els sis anys de la seva acti­vitat gironina van ser molt fructífers: va aconseguir un nou edifici per a la capella de música, tot situant en aquesta casa la seva residèn­cia i segurament l’arxiu musical que ell inicià i altres annexes, com les sales d’assaig i el menjador dels quatre escolans de cor. La seva activitat cal emmarcar-la dins el darrer període dels Àustries, quan Catalunya visqué una notable represa econòmica, que a Girona és present principalment en la construcció de la gran escalinata de la catedral i en la reestructuració del conjunt de l’arxiu capitular. Potser la data més significativa de la vida gironina de Soler fou la del setge francès de 1684, fracassat, èxit que les autoritats van atribuir a la in­tervenció de St. Narcís. Per celebrar-ho, mesos després Soler va estre­nar unes Completes a 15 veus, de gran barroquisme. Va morir sobta­dament el maig de 1688, deixant molts deutes pendents, i per això el Capítol catedralici assumí les despeses funeràries atès el seu prestigi.
Les seves obres utilitzen tant el català com el castellà i també el llatí. Les del present recull són majoritàriament tonos —tipus de po­ema castellà cantat, precedent dels villancicos— amb un vocabulari molt complicat, d’imatges rebuscades i el·lipsis agosarades, trets que porten a preguntar-nos a qui anaven destinats, tenint en compte que a la ciutat el número d’analfabets era molt elevat. Són poemes de contingut religiós que, d’acord amb les principals escoles d’espiritualitat presents a la ciutat, podem agrupar-los així: l’escola tradicional o escolàstica, amb dominics i jesuïtes, és de caire racionalista (per a ells els misteris divins són incomprensibles, i voler-los comprendre és perillós), l’escola mística o carmelitana (si purifiquem les nostres emocions podrem experimentar Déu com a proper, establint-hi una relació similar a la dels amants), i la dels servites (el dolor i la contri­ció davant els nostres pecats és el que ens apropa a Déu).
Va compondre obres de gran format per a esdeveniments socials i polítics que li va tocar de viure, i al seu costat moltes obres de format usual, a un sol cor, com les del present CD. Aquí trobem una formació vocal amb dos sopranos, alto i tenor, però sense baix, i com a acompa­nyament instrumental el continu a base d’orgue i eventualment arpa o llaüt. Aquest tipus de formació tindrà llarga vida a la catedral giro­nina. Quan l’obra era interpretada dins del cor dels canonges, l’orgue utilitzat podria ser tant el major, penjat al mur nord de la nau princi­pal o bé el menor, penjat al mur sud. Per a les peces de Les 40 hores —celebrades aleshores a la capella del claustre, avui de l’Esperança— actuava un orgue positiu, més petit. A Soler li va costar d’introduir les noves tècniques de la polifonia barroca entre els intèrprets de la ca­pella de música, ja que va aportar les noves tècniques tonals i va anar abandonant les tècniques modals pròpies del Renaixement. Aquest canvi tan important va ser impossible de fer-lo sobtadament i amb ell van anar apareixent nous formats vocals: els villancicos, de procedèn­cia cortesana, van desplaçar lentament els antics tonos renaixentis­tes. Les persecucions melòdiques entre les diferents veus són molt presents en les seves obres, amb veus que entren a contratemps, com ho feia la polifonia de l’època. Els ritmes són variats i canviants, de manera que es veu clarament l’intent d’impressionar l’auditori més que no pas el d’agradar i convèncer. En aquest CD són presents exem­ples dels principals temes de la seva obra conservada: Nadal, la devo­ció de les 40 hores, el Tríduum pasqual, i una mostra dels encàrrecs devocionals fets pels diferents convents de la ciutat, en el cas present pels jesuïtes.

1 Al Niño de Belén. Nadala de regust cortesà, amb barreja de diver­ses imatges contrastades: el sol i el rei, la neu i el foc, el foc i les flors, etc., aplicades a l’Infant de Betlem. La primera estrofa utilitza imat­ges astronòmiques, la segona imatges de flors de jardí, la tercera barreja els dos mons, el botànic i l’astronòmic i la darrera estrofa acaba amb símbols eucarístics. L’alternança entre veus solistes i cor, amb algun passatge polifònic, és un dels encants d’aquesta obra.

2 Así como tres infantes. Brillant obra dedicada al Santíssim Sa­crament escrita probablement per a la devoció de les 40 hores de la Setmana Santa, amb un text que barreja la mística carmelitana i el naturalisme barroc. Per la seva forma és una cantata primitiva: una introducció lenta on es juga amb l’efecte eco —segurament una no­vetat a Girona— que va seguida d’una llarga tornada (estribillo) on Soler contraposa diverses veus a ritme viu i va enumerant alguns elements naturals per culminar finalment en les paraules música —element central de la lloança a Déu— i dulzura com a element essencial per a l’home. Les cobles que segueixen comparen el sol que cada dia es pon amb l’hòstia consagrada que amaga tot un Déu. La sàvia alternança entre solos i cor posen en relleu la seva qualitat.

3 Jod. Manum suam. Durant la Setmana Santa l’Església proposa als fidels que reflexionin si les conseqüències dels seus pecats poden assemblar-se a les que van patir els habitants de Jerusalem el 586 aC en ser destruïda la ciutat pels assiris després d’un llarg setge. Segons l’autor del text bíblic aquesta destrucció i els mals que la van acom­panyar van ser un càstig diví als pecats dels seus habitants. Soler composa una obra de tristesa solemne i ressalta algunes paraules —les inicials de cada verset, per exemple, i d’altres que vol desta­car— amb floritures melòdiques que reforcen la seva magnificència.

4 Oíd los suspiros. Obra encarregada pels jesuïtes de Girona per tal de celebrar la festa de St. Francesc Xavier, el jesuïta que va crear al­gunes comunitats catòliques al Japó el 1549 i que morí el 1553, camí de la Xina. Els jesuïtes gironins de l’època celebraven aquest aniver­sari de forma diferent segons els anys, i en aquest cas el format re­duït, tant en extensió com en efectius vocals, suggereix una celebra­ció austera. El text és una reflexió mística sobre les contradiccions que suposadament va patir l’ardorós sant en voler evangelitzar per­sones de societats tan diferents a la seva: l’experiència de l’amor diví, que l’impulsa a evangelitzar, és molt plaent, però alhora morti­ficant perquè és limitada. L’alternança entre solos i cor aconsegueix una notable prestància musical amb recursos reduïts.

5 Es la fineza mayor. Diàleg musicat sobre si és més important l’amor o el temor de Déu, presentat dins d’una composició dedicada al Santíssim. Segurament va ser interpretada a la devoció de les 40 hores davant les màximes autoritats eclesiàstiques i docents de la ciutat. La tècnica musical utilitzada, semblant a la d’un recitat d’òpe­ra, permet accentuar el sentiment de confusió propi d’aquest debat, resolt per Soler en favor de la importància superior de l’amor.

6 Ego enim accepi a Domino. Breu composició litúrgica, molt sin­gular, utilitzada a Girona en la petita processó del Dijous Sant, quan el celebrant va des de l’altar major de la catedral fins a l’altar del Santíssim a reservar les hòsties consagrades. No consta a cap dels processionaris barrocs de la catedral, ni tampoc és troba en altres repertoris litúrgics de la Setmana Santa. El seu text prové de la sego­na carta de St. Pau als corintis. La melodia, austera i solemne alhora, segueix el model propi de la música barroca del Tridu Pasqual.

7 Argumentosa abejuela. Esplèndida, alegre i extensa obra polifòni­ca pròpia de la devoció de les 40 hores, segurament pensada per ser executada davant les primeres autoritats de la ciutat a primera hora de la tarda del dia de Rams. Soler va voler impressionar el bisbe, ca­nonges i primeres autoritats municipals amb aquesta obra en forma de cantata primitiva, amb introducció, tornada i cobles. L’autor hi trena una destra superposició vocal de les tres veus: tant en la intro­ducció com en el refrany el recurs a la imitació vocal és molt efectiu i al darrer vers de cada estrofa li dóna un aire solemne molt d’acord amb aquesta devoció. El resultat és una obra de notable efervescència vocal que de ben segur deixaria impressionats els presents.

8 ¡Ay qué dolor! Els jesuïtes gironins que tenien el seu convent, enor­me, al bell mig de la ciutat, on avui dia hi ha l’Arxiu Diocesà i la Facul­tat de Pedagogia, celebraven la festa de St. Francesc Xavier de manera solemne, i la present obra n’és una mostra. El seu text segueix el model dels planys amorosos típics del barroc castellà i els aplica a la mort del sant, tot narrant els seus dies finals amb citacions geogràfiques erudi­tes pròpies de l’orde. Soler barreja versos solistes amb versos corals, tot alternant versos polifònics amb versos homofònics, i intensifica l’expressió del dolor cantant a tot cor l’¡ay! inicial d’alguns versos.

9 Atended a las voces de un Niño. Diàleg imaginari entre un Nen Je­sús més Déu que nen, i un pecador que vol penedir-se. El text traspua l’espiritualitat dels servites, orde mendicant present a Girona, on diri­gia la Congregació dels Dolors. Aquesta espiritualitat cerca generar emocions entre els seus oients, per tal d’aconseguir arribar així al pe­nediment de les pròpies culpes. L’obra, malgrat ser una nadala, tracta només del Nen Jesús a la tornada; les cobles tracten del problema del mal moral, el pecat. La complicació de veus a la tornada contrasta amb la simplicitat de les cobles, la primera de les quals canta el cor i la res­ta cadascuna de les veus tot creant un interessant diàleg musical.


Lloc web: Jesús del Oso